En un futur no gaire llunyà, la humanitat havia assolit una fita tecnològica extraordinària: la creació de robots humanoides capaços de conviure amb els éssers humans en la seva vida quotidiana. Aquests éssers artificials, anomenats sintètics, eren tan avançats que molts ciutadans ni tan sols els distingien dels seus conciutadans de carn i ossos. Tot semblava idíl·lic fins que, com una ombra fosca que es va estendre per la societat, va sorgir un moviment radical conegut com a «Lliure de Màquines».

Aquesta facció radical es va constituir com una resposta en contra dels sintètics, considerant-los una amenaça per la supervivència de la humanitat. Les seves pors es centraven en la possibilitat que aquests éssers artificials desenvolupessin una intel·ligència i un poder superiors als humans, eventualment dominant-los. La societat es va dividir en dues faccions: aquells que abraçaven la convivència amb els sintètics i els «Lliure de Màquines» que lluitaven per prohibir-los i eliminar-los completament.

La tensió creixia a mesura que els membres de «Lliure de Màquines» organitzaven protestes i manifestacions a tot arreu. El líder carismàtic del moviment, Llucius Noir, emergí com la veu més influent dels opositors als sintètics. Les seves paraules enceses ressonaven en els cors i les ments de molts ciutadans, fins i tot d’aquells que fins aleshores no havien considerat els robots com a amenaça.

Per mantenir la pau i evitar un conflicte major, el govern va promulgar lleis més estrictes que regulaven l’ús dels sintètics. No obstant això, això no va ser suficient per calmar els ànims dels «Lliure de Màquines». Llucius Noir proclamava que la coexistència era impossible i que l’única solució era la destrucció total dels robots humanoides.

La violència va començar a aflorar a mesura que algunes persones que vivien al costat dels sintètics es convertien en víctimes d’atacs brutals. Els sintètics, dissenyats per viure pacíficament amb els humans, no podien comprendre aquest rebuig i es veien abocats a la seva pròpia confusió i dolor.

La història es va desenvolupar amb una batalla constant entre la raó i la por, la comprensió i la ignorància. En aquest futur distòpic, la humanitat es trobava a una cruïlla que determinaria el seu destí. ¿Seria capaç de superar les seves pròpies divisions i abraçar la diversitat, o la por i la intolerància conduirien a la destrucció de tot allò que havien aconseguit? Mentre les tensions augmentaven, un petit grup de persones intentava fomentar la pau i la comprensió entre humans i sintètics, encara que el camí cap a la reconciliació semblava cada vegada més difícil.